El riu Matarranya i el congost del Parrissal
El dies 29 i 30 de setembre el Grup Excursionista Quintinenc va anar fins els Ports de Beseit per pujar el riu Matarranya, per la zona coneguda com el congost del Parrissal.
El Parrissal és un fenomen càrstic de primera magnitud situat a uns 10 Km. riu amunt de Beseit, es tracte d’una mena de laberint format per centenars d’agulles calcàries, que s’enfilen enmig d’un espès bosc de boix i pi negra.
Crònica de la ruta:
Vam sortir el dia 30 sobre les 10,30 del mati del poble de Beseit on havíem passat la nit i ens vam enfilar amb el cotxe per la pista forestal que és troba a la sortida del poble, desprès de recórrer 5 Km. vam arribar al picnic del Plano de Mina Maruja, on vam acabar el trajecte amb cotxe ja que es un estret rocós que impedeix tant el pas de cotxes com de motos.
Vam començar l’itinerari sobre les 11 hores, en aquest punt del riu vam trobar un camí transitable i sense gaires entrebancs, encara que això sols era el començament.
En aquesta zona vam estar jugant ara a l’esquerra, ara a la dreta amb el riu, però sempre gaudint de unes aigües tranquil·les i transparents que donaven ganes de banyar-se.
Quant portàvem uns 50 minuts de trajecte ens vam trobar amb els primers entrebancs, ja que vam tenir que vigilar per no mullar-nos els peus i passar per sobre un tronc que feia de passera.
Vam arribar a un llarg i focs toll i el vam poder creuar gràcies a les passeres fetes amb troncs clavats a la roca. Aquestes passeres ens van servir també per poder gaudir mirant els fons del riu a traves de les seves aigües cristal·lines.
Quan portaven uns 80 minuts de trajecte ens vam trobar amb l’única dificultat significativa del recorregut una desviació que ens va fer enfilar per un desnivell de pas delicat de roca que tothom uns amb mes i altres amb menys dificultat vam superar.
A partir d’aquí el Parrisal ens va començar a mostrar els seus encants. Cingles i agulles calcàries ixen de l’espessor del bosc.
Desprès d’un tram de bosc espès amb carrasques centenàries, vam arribar a l’entrada de l’Estret. Els cingles que ens vorejaven per dreta i esquerra es van unir en un sol i només va quedar oberta, com una gola de llop, la fosca porta de l’Estret.
En altres apoques mes humides en aquesta porta si troben un parell de tolls profunds amb aigua glaçades que no es poden evitar i habitualment és on els visitants donen mitja volta. Tret dels que van equipats amb neoprens o els mes agosarats amb un banyador i apretant les dents es tiren a les seves aigües glaçades.
Per sort nostre ens vam trobar a tot l’Estret completament sec i això va fer possible creuar els seus 200 metres de llargada.
L’Estret del Parrisal és un tall a la roca feta pel riu, de dimensions impressionats on si troben unes roques de 60 a 70 metres d’alçada, per les quals entre les seves escletxes si filtrava la llum del sol, donant aquestes, unes tonalitats que semblaven pedres precioses.
L’amplada del pas era variable, però al final de tot, en el tram més estret, gairebé vam poder tocar les seves parets amb cada mà.
En el capdamunt de l’abisme, les parets convergien de nou i els arbres d’una i altra banda gairebé es tocaven.
Un cop vam passar l’Estret, el riu es va tornar eixamplar i vam poder continuar pujant cap la Font del Teix a mitja hora riu amunt. Però nosaltres a mig camí entre l’Estret i la Font del Teix van decidir de donar per finalitzada la pujada.
Sobre les 14 hores, un cop vam acabar de dinar van baixar tot desfent el camí de pujada.
Crònica i imatges M. Àngels Mata
