Entrevista extreta de la web de Ball de Sant Miquel i Diables de la Riera

Entrevista als Sabaté de Sant Quintí de Mediona

Travessem el Penedès, passem per el Vendrell, l'Arboç, Vilafranca, i arribem fins a Sant Quintí; i la obvietat de la zona històrica dels balls de diables amb parlaments es torna incontestable.
Milers de ceps ens acompanyen durant tot el viatge i ens ve al cap aquella teoria que diu que els diables són antigues divinitats del vi.  També comentem entre nosaltres les preocupacions del Penedès actual: el preu del raïm i la crisis que passa actualment el sector del vi, l'avenç desmesurat de la urbanització salvatge, la destrucció del litoral, la substitució de les zones agrícoles per grans polígons industrials, els projectes de superposició d'infraestructures, sobretot carreteres i autovies, la conversió de la comarca en area metropolitana de Barcelona, etc, etc... Què serà del Penedès d'aquí a uns anys? Tot plegat no fa gaire bona pinta.  Quan arribem a St. Quintí la família Sabaté ens rep amb tota l'amabilitat i la cortesia del món. Ens obren les portes de casa seva i ens fa passar al menjador. Ens asseiem a la taula amb el pare, l'Ismael, i el fill, el Quico. Ens ofereixen carquinyolis i, com no, una ampolla de cava ben fresca. La conversa és molt amena, divertida i ens ho passem molt bé.
Dragabales – En primer lloc, ens agradaria que us presentéssiu. Ismael, explica'ns el teu currículum. Quan vas començar amb el ball de diables?
Ismael – L'any 1967, amb 9 anys d'edat. Vaig començar fent dos anys d'Àngel, després dos anys de Sant Miquel, un de diable i deu o onze de Diablessa. Després ho vaig deixar per anar amb els Bastons tres o quatre anys més. Més tard he tornat als diables esporàdicament si algun cop ha faltat algú.
D – Quico, Quan vas començar tu?
Quico – Jo vaig començar amb els diables petits quan tenia 6 anys i ja vaig dir versos, amb l'arribada de la Flama del Canigó. El primer vers que vaig dir va ser el mateix que va estrenar el meu pare : “Jo sóc diable novell / que en rellevo un de vell. / Com que sóc un any més jove / de moment no puc ser vell”. Vaig entrar amb els diables grans al 97-98 amb 14 0 15 anys. Em va ‘enxufar' el Llucifer, en aquells moments era el Llauner.
D – Expliqueu-nos que se'n sap de l'antiguitat del vostre Ball de Diables?
Q -Segons els documents escrits és de l'any 1863, si no ho recordo malament. Però segurament és més antic.
I – El que sabem segur és que només va deixar de sortir per la Guerra Civil, tres anys i prou. L'any 40 ja va tornar a actuar per la festa major.
Q – A la Guerra es tiraven coets més grossos!
D – És pot dir que el Ball de Diables de Sant Quintí és d'herència familiar?
I – Jo crec que no. Home, hi ha casos de vincles familiars, com ara nosaltres. També hi havia el Sr. Pere, que sortia als anys 40,  després va sortir el seu fill l'Enric Miró. Després va entrar el seu nebot Pere i després el fill, que també es diu Pere.
Q – També hi ha el cas de l'Eloi, l'Edu i l'Eladi que són germans i el Jaume ‘Mosca' que és el seu cosí. Si tens algun familiar dins el ball de diables sempre és més fàcil entrar-hi.
D – Ismael ha canviat molt el Típic des dels anys 60 cap a aquí?
I – No gaire. Hi va haver un moment, dos o tres anys, que es va voler fer tot en català. Va sortir una colla que el va escriure tot en català, el Ramon del Vilar, el Pere Subirana, ... però perdia molt de sentit. El Típic és en català i castellà i ja és prou bonic. Tampoc m'agrada que ara es canviïn frases del Típic. Els diables quan es presenten a Llucifer diuen : “Llucifer, ara una te'n diré ...” i quan acaben el versot i es despedeixen fan : “Ara venen grosses festes, foc per a poder-les fer, visca la diablessa i els cuernos del Llucifer”. Ara diuen el que va bé, es canvien paraules, que si “els collons”, que si ... A mi no m'agrada.
Q – Però la gent riu. Això ja ho hem discutit moltes vegades.
D – Els parlaments els teniu transcrits en paper o s'aprenen per transmissió oral?
I – Home, quan un entra de diable ja se'ls sap de memòria. A la canalla, als àngels, se'ls hi dona per escrit. Jo quan vaig de fer d'Àngel em van donar el paper un mes abans. Abans s'assajaven els parlaments dos cops per setmana, un mes abans de la Festa Major. Els versos s'han de dir tranquil·lament, a poc a poc. Ara es diuen d'una altra manera. Es diuen bé però corrents. Abans no fallàvem mai, no teníem ni tele, ni vídeo, no teníem res, només els versos.
D – I com era el procés de confecció dels versots?
I - El versot ja és diferent, cadascú es feia el seu, sinó hi havia dues persones que es dedicaven a fer-ne. A un li deien el ‘Nas de Reis' i l'altre Ton Serenet que encara és viu. I assajàvem amb els versots, fèiem pacte de silenci per no explicar a ningú de que anaven.
Q – Ara també assagem el Típic. Però els versots només els traiem a l'últim assaig.
D – Ismael, han canviat molt els versots que fèieu amb els que es fan ara?
I – Sí, sí! Nosaltres parlàvem més de les coses del poble i ara es fiquen més amb la política. Nosaltres dèiem coses contra l'Ajuntament però mai dèiem directament els noms de les persones i la gent ja es donava per entesa. Tothom sabia de qui parlàvem sense que diguéssim els seus noms. Per exemple dèiem : “Els diables d'aquest poble / diem versos i fem fum. / Demanem a l'Ajuntament / que als Caputxins hi posin llum”. (Els Caputxins és un barri de Sant Quintí). També sortia algun tema de parelles i banyes. Però mai dèiem noms, és molt violent que et diguin el nom. Tothom sabia el què i, sinó, ho preguntava al veí.
Q – Però de fet si no dius el nom també pots tenir problemes.
D – Una de les originalitats del Ball de Diables de Sant Quintí ha estat el vestuari, tant per el seu model com per la seva antiguitat.
I - Els vestits sempre han estat igual, no han canviat. S'han fet de nous per les cremades però seguint el mateix model de sempre. Els timbals sí que han canviat, abans només hi anaven dos timbalers i amb uns timbals cordats.
Q – Aquests timbals antics encara es conserven en una casa, són centenaris. S'assemblen als de l'Arboç però són més petits. Ara a les cercaviles traiem quatre timbalers.
I – El que ha canviat també és la maça del Llucifer. Ara al correfoc surt amb una maça més gran, de ferro, i l'antiga de fusta només es fa servir per fer el Típic.
D – Parlem de pirotècnia. Això sí que ha evolucionat molt.
I – I tant, jo quan vaig començar de diable, l'any 72, anàvem amb el mocador de pagès, el de quadres, lligat al cinturó i portàvem sols tres carretilles i prou. Cadascú gastava nou o deu petards en tota la festa major. Sols tiràvem quan fèiem el vers. A la processó no tiràvem, només es tocava el timbal i, si havia encesa, era sols a l'arribar a l'Ajuntament. Només utilitzàvem carretilles i les compràvem a l'Igual de Canyelles. Fèiem el Típic a la plaça, a terra, i la gent ens voltava. Una vegada per Festa Major, fent el Rotllo, quan la Diablessa crema els seus soldats, ens va saltar una carretilla, va marxar de l'anella. Vam fer mal a una dona i vam tenir problemes. També recordo un any que el Llucifer es va posar les carretilles dins el vestit, al pit, i es van encendre. Es va cremar i vam portar-lo a urgències. Aquell Llucifer era ‘l'Urbano', el pare del Xarli, un dels millors llucifers que hem tingut.
D – Quico, una de les coses que sorprenen és que actualment no teniu cap problema amb experimentar amb pirotècnia nova.
Q – Cap problema. Sempre que ens envien coses noves ho provem i si ens agrada ho fem servir. Quan fem el Típic només fem servir carretilles. Però si després vols fer una encesa i tens una candela que tira boletes amunt, doncs perquè no? Més bonic quedarà. Al cap i a la fi, el correfoc és una invenció d'ara.
I – El Típic és dos timbals, vuit diables, la Diablessa i el Llucifer. El Llucifer tira tres carretilles i prou i la Diablessa i els diables una. El correfoc ja és un altra cosa, un espectacle. A mi m'agrada, fins i tot l'any passat encara hi vaig de fer de timbaler.
D – Quan s'introdueix el correfoc a Sant Quintí?
Q – El primer correfoc es va fer el 1988, el va introduir la colla del m oment, el Jaume, el ‘Tallada'...
I – Ara ha canviat bastant la festa. Quan el correfoc no es feia, el divendres anàvem a dormir i sortíem el dissabte tranquil·lament. Ara un dorm per aquí, l'altre per allà, un es vesteix corrents... El Ball de Diables sortia el dissabte al vespre. El diumenge fèiem les matines, el migdia anàvem a l'Ajuntament, la tarda fèiem el ‘pasacalles'. Jo encara havia fet la processó amb el Rector, els nens de la Comunió, els gegants, el Drac, els capgrossos i els bastons, vaja com es fa per Corpus.
D – Una altra de les coses més originals del Ball de Diables de Sant Quintí és el fet de conservar les visites als masos i bars del poble.
I – Sí, encara es conserva. Tot i així, nosaltres anàvem per diners. Dissabte al vespre, després del ‘pasacalles', anàvem als bars i les cases dels ‘veranejants' que ens ho deien. El diumenge al migdia, quan ja havies anat a l'Ajuntament, s'actuava a casa de l'Enric Miró, el Cap de Colla, i després ens donava un plat de sopa dels grossos als més petits de la colla i anàvem per les cases. Hi havia qui et donava una pesseta i qui et donava un duro, ostres! Desprès ens tornàvem a trobar i ho repartíem. En acabat de dinar, anàvem als masos, on ja et donàvem més diners, 100 o 200 pessetes de cop, i dèiem tres o quatre versos, no ens venia d'un! Igual ens trèiem 100 o 125 pessetes cadascú i passaves la Festa Major.
D – Ismael, fèieu moltes sortides amb el ball de diables?
I – Sí, algunes. A Vilafranca per la festa major i a Sant Sadurní per fires. Recordo una sortida a Martorell, l'any 72 o 73, no recordo bé l'any. Es va organitzar un concurs de versots de diables. Hi participaven la colla de Martorell, nosaltres i alguna més. El cas és que hi varem anar tres dies seguits. Jo vaig guanyar el concurs amb un versot que parlava de l'autopista, acabada d'estrenar, llavors valia 40 pessetes, imagina't. Encara guardo la copa a casa i me'n recordo d'alguns versos: “De l'infern a Martorell / no sabia com venir / i després de molt pensar-m'hi, /caminant ja sóc aquí. Si passeu per l'autopista/ vuit duros heu de pagar. / I per les altres carreteres / hasta el cap et pots trencar. També hi ha ferrocarrils / però si tens tard no cal anar-hi, / corren tant a poc a poc, / sembla que estiguis de safari Jo anava tot passejant / per a dalt el Pont del Diable / i n'hi havien moltes parelles / que era allò un gran espectacle. Entre petons i arrapats / i molt més que no és pot dir, / sembla una nit de bodes / quan se'n van cap a dormir.” I el millor del cas és que un d'aquests dies del concurs vam agafar el cotxe per anar a Martorell per l'autopista i vam tenir un accident. Vam entrar al revés i vam aixafar el cotxe contra una valla. També recordo una sortida a Martorell quan al Cisco Mingoi se li va encendre el mocador i la maça. Per apagar-ho, com que no teníem aigua, s'hi vam pixar allà al mig del carrer.
D – La veritat és que els diables de Sant Quintí sempre heu tingut fama de terribles.
I - No, això és ara!
Q – I abans també, allà on anàveu es fèieu notar!!
I – Però era d'una manera molt diferent, ara ha canviat molt.
D – Veurem algun cop dones al vostre Ball de Diables?
I – No n'hem tingut mai. Però recordo un cop que ho va fer una noia perquè en faltava un i va fer de Diablessa. Ara no recordo si era una sortida a Cervera o a Mollerussa. No hi ha noies perquè no n'hi ha hagut mai. Potser estaria bé. Quan vaig anar amb els bastons tots erem homes i en l'actualitat amb els joves també hi ha noies.
D – Com és que els vostres Llucifers tots s' assemblen? Els trieu?
Q – A Sant Quintí passa com amb el Jesucrist de la Passió. Ja saps que algun dia aquell crio serà el Llucifer!
I – Però si no n'hi ha cap que s'assembli. Bé, l'Urbano anava amb bigoti. Aquell era l'autèntic Llucifer. Sabia dir les coses, les deia meloses ... i agafa-t'ho com vulguis! Sempre hem tingut bons Llucifers, el Llauner, el Ramon del Vilar ... Però el que més es recorda és l'Urbano. T'ho explicava d'una manera molt melosa, sempre amb la mateixa entonació, i s'entenia.
D – Que representa per vosaltres el Ball de Diables?
Q – És un privilegi anar amb els Diables i un orgull. Hi ha gent que donaria diners per sortir amb els Diables.
I – Això és veritat. Quan es fa la Festa Major Petita hi ha problemes per trobar canalla que vulgui anar amb els Gegants i els altres balls. La canalla s'ha criat amb els Diables i els Bastons. Sempre ha estat un prestigi anar amb els Diables. Molta gent també ho feia per cobrar uns diners per passar la Festa Major. I sempre ha entrat gent de tota condició. Ha entrat gent castellana, que enraonaven a la seva manera. Recordo un versot del Joan Díaz, que deu ser de la meva quinta, que deia una cosa del petroli però ell pronunciava‘pertoli'.
Q – Des de fora sempre s'ha vist el Ball de Diables de Sant Quintí com molt autèntic, amb molt de prestigi. A la gent li encanta el Típic, la cantarella, el ritme... I no anem amb els fums pujats, mai direm als altres qui ho fa bé i qui malament.
D – Quico, com es troba de salut el Ball de Diables de Sant Quintí?
Q – La salut és bona, la gent té ganes, està engrescada. Tenim corda per anys.

Ball de Sant Miquel i Diables de la Riera